Són cinc els anys que han passat des de Chromatica -un àlbum més orientat al dance i una mica infravalorat- i pocs moments semblen ser més propicis que l’actual per demostrar a tothom qui és Lady Gaga. I, una vegada més, ningú millor que Andrew Watt -recordem l’home que ha rellançat les carreres discogràfiques d’Ozzy Osbourne, The Rolling Stones o Pearl Jam per citar-ne uns quants a la dècada dels 20- si el que un vol és trobar la seva pròpia essència. Watt no és l’únic productor de Mayhem, però sí el que té participació activa en cadascuna de les cançons de l’àlbum, de manera que cal suposar que la seva aportació ha estat fonamental.
Potser per aquesta associació amb algú amb pedigrí rocker, la mateixa Lady Gaga es va venir a dalt i va citar noms com els de Nirvana, Oasis o Nine Inch Nails com a inspiracions a l’hora de crear l’àlbum. L’afirmació és del tot exagerada, o almenys molt poc he sabut veure jo de tot això, però tampoc no importa gaire perquè si el que es busca són hits potencials, d’això Mayhem va sobrat. Sense que tornar a les arrels degui veure’s com un pas enrere, l’artista ha aconseguit el que devia haver fet ja fa molt de temps, un àlbum on les cançons sonen a pop atemporal canalitzant totes les seves influències per crear un producte 100% Gaga.
