Gran sorpresa. Un quan veu “punch-drunk love” pensa “És de Paul Thomas Anderson, així que molt malament no pot estar,… però la crítica li dóna cera per tots els costats, i si no estàs atent ni tan sols en sabràs…”.
I després resulta que els crítics, aquests grans bevedors de cafè que el noranta per cent de les vegades tenen raó (perquè la raó no és una qüestió d’opinió, per més que els/ens malgrat alguns, es té o no) en una de cada deu pel·lícules es confabulen perquè no els agradi.
A mi, aquest film, que vaig veure amb desgana, no només em va agradar, sinó que em va semblar molt molt original, entretingut i amb uns personatges força bufons. És més, em sembla millor (no gaire, però millor) que “Boogie Nights”, tan lloada, i del mateix Paul Thomas Anderson. I tot això sabent que Anderson ha de “carregar” amb la presència d’Adam Sandler, el paper del qual és tan bo sobre el guió com limitat als seus encants al film.
Molt aconsellable. Amb un tuf a “El Gran Lebowski” que tira enrere.
