Aquest dissabte 12 d’abril vam assistir a Munus, l’espectacle de Lluís Casahuga que va posar el punt final a la segona edició d’Andorra Crea. I ho va fer amb una proposta d’aquelles que no deixen indiferent: intensa, arriscada i carregada de simbolisme. Un viatge sensorial i tecnològic que va fusionar art digital, música, audiovisuals i performance d’una manera totalment immersiva.
L’espectacle girava al voltant d’una idea molt present al nostre dia a dia: la relació gairebé religiosa que tenim amb la tecnologia. Com si fos un nou dogma o una nova fe, Munus ens interpel·la directament sobre com la ciència i la innovació han esdevingut objectes de veneració. Aquesta crítica no es feia des del judici ni des de la distància, sinó des de dins, utilitzant els mateixos codis del llenguatge tecnològic per fer-nos reflexionar.
La proposta recordava, per moments, a l’energia salvatge i contundent de La Fura dels Baus o els argentins De la Guarda. Però amb un toc molt personal: Casahuga sap com jugar amb la tensió i l’espai escènic per provocar reaccions reals. I la música, amb clares referències a l’electrònica dels 80 i 90, amb noms com Kraftwerk o The Future Sound of London ressonant al cap, acabava de teixir un ambient hipnòtic i gairebé ritualístic.
Un dels moments més potents de l’espectacle va ser la interacció directa amb el públic. No era només observar, sinó formar part d’un joc estrany, dirigit per un dels personatges, que utilitzava un mòbil per manipular l’atenció i el comportament dels espectadors. Una metàfora brutal —i molt real— sobre la “dictadura de la tribu”, aquesta pressió constant que sentim per formar part d’un col·lectiu digital, d’un algoritme, d’una tendència.
Andorra Crea tanca aquesta edició demostrant que aquí hi ha talent, idees fresques i ganes de trencar esquemes. Que a casa nostra hi ha artistes que no només tenen discurs, sinó que l’executen amb una qualitat que perfectament podria estar present en circuits internacionals. I que la cultura andorrana, si se li dona espai i suport, pot créixer, exportar-se i fer-se sentir molt més enllà de les nostres fronteres.
Projectes com aquest no només són necessaris, són urgents. Perquè ens connecten amb el que som, amb el que ens mou, i sobretot, amb el que podem arribar a ser.
